Quan el programari va començar a “infectar” ordinadors
Avui associem els virus informàtics amb robatori de dades, ransomware i atacs massius. Però els primers virus no buscaven diners ni espionatge. Eren experiments, bromes tècniques… i demostracions de poder. Entendre com van néixer els virus ajuda a comprendre per què la seguretat digital és tan important avui.
Abans dels virus: una xarxa basada en la confiança
Als anys 70 i 80, el món de la informàtica era molt diferent. Els ordinadors estaven sobretot en universitats, laboratoris i grans empreses. Els usuaris eren tècnics, investigadors o estudiants.
Els sistemes es van dissenyar amb una idea implícita: qui hi té accés és de confiança. No es pensava gaire en atacs, sabotatges o robatoris massius de dades.
Aquest context va fer possible que algú es preguntés una cosa inquietant: “I si un programa pogués copiar-se sol i passar d’un ordinador a un altre?”
1971: el primer “virus” de la història (que no era maliciós)
El que sovint es considera el primer precedent d’un virus és Creeper, creat el 1971.
Era un programa experimental que:
- es movia entre ordinadors connectats a ARPANET (l’antecessor d’Internet)
- mostrava un missatge: “I’m the creeper, catch me if you can!”
- no feia mal ni destruïa res
Era més una prova tècnica que un atac. Volia demostrar que un programa podia “viatjar” per una xarxa. Poc després es va crear Reaper, un altre programa que eliminava Creeper. Va ser, irònicament, el primer “antivirus”.
Aquí va néixer el concepte clau: programari que es propaga de manera autònoma.
1982: el primer virus per a ordinadors personals
Amb l’arribada dels ordinadors personals, el risc es va multiplicar. Un estudiant de 15 anys, Rich Skrenta, va crear Elk Cloner, considerat el primer virus que es va escampar “a la vida real”. Infectava ordinadors Apple II a través de disquets.
Quan el sistema s’iniciava, el virus es copiava a altres disquets. Després de diversos usos, mostrava un petit poema a la pantalla. No destruïa dades.
Era una broma, però va demostrar una cosa molt seriosa: els usuaris podien infectar-se entre ells sense saber-ho.
1986: el primer virus per a PC que es va escampar pel món
El virus Brain, creat per dos germans al Pakistan, és considerat el primer virus massiu per a PC compatibles amb IBM.
Infectava el sector d’arrencada dels disquets. Quan algú iniciava l’ordinador amb un disquet infectat, el virus es carregava a la memòria i començava a estendre’s.
Curiosament, els creadors hi van deixar el seu nom, adreça i telèfon dins del codi. Volien “castigar” còpies il·legals de programari, no provocar caos global.
Tot i això, Brain va demostrar que:
- un virus podia travessar fronteres
- la propagació podia ser fora de control
- els creadors no podien preveure l’impacte real
Quan els virus deixen de ser bromes
A finals dels 80 i principis dels 90, el panorama va canviar. Els virus ja no eren experiments acadèmics o bromes d’estudiants.
Van començar a aparèixer programes que:
- esborraven arxius
- corrompien sistemes
- feien perdre informació important
La motivació també va canviar: de curiositat tècnica → a sabotatge, fama o intencions malicioses.
Els usuaris ja no eren només tècnics experts. Hi havia empreses, escoles i particulars sense coneixements avançats. L’impacte era molt més gran.
Internet ho canvia tot
Amb l’expansió d’Internet als anys 90, els virus ja no depenien només de disquets. Ara podien:
- arribar per correu electrònic
- descarregar-se d’una web
- aprofitar vulnerabilitats del sistema
Això va donar lloc als worms (cucs), programes que es propaguen sols per la xarxa sense intervenció de l’usuari.
Un error en un sistema podia convertir-se en una infecció mundial en hores.
La gran lliçó històrica
Els virus informàtics no van aparèixer perquè Internet fos “dolent”. Van aparèixer perquè els sistemes es van crear en un entorn de confiança, sense imaginar l’escala futura.
La història mostra un patró clar:
1. Es crea una tecnologia per facilitar la vida.
2. Es prioritza la funcionalitat per sobre de la seguretat.
3. Algú descobreix com explotar les debilitats.
4. La seguretat arriba després, com a resposta.
Encara avui passa exactament el mateix amb aplicacions, dispositius intel·ligents i serveis al núvol.
Quines conclusions podem treure?
Encara que els virus actuals siguin molt més sofisticats, l’arrel és la mateixa: aprofitar la confiança i les distraccions humanes.
Per això continuen sent bàsiques coses com:
- actualitzar sistemes
- no obrir fitxers sospitosos
- fer còpies de seguretat
- utilitzar protecció antivirus
- desconfiar del que sembla massa urgent o massa bo
La tecnologia ha evolucionat, però la vulnerabilitat humana continua sent la porta d’entrada principal.
Del laboratori al crim digital global
El que va començar com experiments tècnics i bromes juvenils és avui una indústria criminal multimilionària.
Però entendre l’origen dels virus ens recorda una cosa important: la seguretat no és un afegit. Ha de formar part del disseny des del principi.
Perquè a Internet, qualsevol petita debilitat pot escalar fins a afectar milions de persones.